El pitjor que li pot passar a algú que
ja ho ha perdut tot és adornar-se que ja ni tan sols té un petit racó al món.
Arrossegant els peus i amb la mirada
perduda, la Masha feia dies que caminava sense anar enlloc. “El meu banc”, “el meu banc”. Feia temps
que havien deixat d’importar-li les mirades, entre morboses i llastimoses que li dirigien aquells amb qui es creuava pel
carrer. Feia temps que ja no dissimulava el fàstic que li feien aquells que,
per redimir les seves culpes, deixaven alguna moneda al seu costat. Que els hi
havia demanat pas ella? Què esperaven quan fugien esporuguits quan ella els
insultava com posseïda pels esperits? Què volien? Que els hi donés les gràcies?
Gràcies de què? I per què?
Feia temps que la Masha havia deixat de
somniar, feia temps que no es permetia ni tan sols pensar. Tan sols pretenia
arribar al final del dia passant desapercebuda, aliena a totes les mirades
tafaneres, invisible per aquells que, també exclosos d’aquest món, eren capaços
de trair la seva pròpia ombra.
La Masha havia aprés a sobreviure sense
res. Sense emocions, sense mirar més enllà del que veien els seus ulls, sense
pensar gaire en el demà. I així, anava passant la vida. La Masha i el seu món,
en el seu petit racó, en el seu petit espai que, ara, acabava de perdre.
Asseguda al seu banc, immersa en les seves pròpies olors, la Masha passava els
dies esperant unes nits tan solitàries i temudes com ella mateixa. I ara... ara
ja no tenia ni tan sols el seu banc.
Aquesta pèrdua tan sobtada i tan
significativa havia obert en la Masha una ferida que creia tancada, una ferida
que després de molt supurar havia mal cicatritzat en la seva pell aspre deixant
un trau visible però que de tant mirar-lo ja ni el veia. Perdre el seu banc,
significava perdre la única cosa segura que tenia en aquest món. Podria dir que
aquell banc era casa seva. Allò que veia cada matí a l’obrir els ulls. Allà on
els seus peus adreçaven les passes cansades i on recolzava suaument el seu
carret per esperar la nit. El banc sempre era allà, impassible, esperant-la
sempre quan, cansada de caminar sense destí per aquella ciutat desconeguda, els
passos retornaven, contant cada passa, cada cantonada que li quedava per
arribar-hi.
Aquell banc que cada nit acollia la seva
esquena adolorida i malmesa per la humitat, aquell que li permetia estirar els
peus sobre el seu sac de dormir apedaçat i que, en el silenci de la nit, li
oferia les poques hores de son i de descans de les que era capaç de gaudir.
Feia ja mesos que s’hi estava allà i la
Masha el considerava seu. Allà s’hi sentia a gust. No havia creuat mai cap
paraula amb els veïns que passaven per allà cada matí, però la Masha no es veia
amenaçada. Algun capvespre, es trobava sobre el banc una bossa amb unes barres
de pa o alguna peça de roba d’abric que de seguida amagava dins les seves
bosses de plàstic i que no gosava posar-se per por a que algú li reclamés.
Algun matí, la Masha despertava
angoixada i fugia esporuguida del seu banc. Els malsons es confonien amb la
realitat i les veus la turmentaven fins deixar-la estabornida. Aquells dies la
Masha caminava tan ràpid com aquelles sabatilles desgastades i foradades li
permetien i es perdia pels carrerons estrets del centre, cercant un racó petit
i obscur on amagar-se d’aquell deliri.
Altres dies, els primers raigs de sol la
sorprenien amb els ulls oberts, mirant al cel sense veure’l. Aquells dies en
els que la Masha se sentia una mica viva, una mica a gust amb ella mateixa i,
tot fent glopets del seu cartró de vi, deixava passar el dia asseguda al seu banc.
Quan de lluny els va veure de seguida va
saber que ho havia perdut. Feia setmanes que s’havia instal·lat al barri un
grup de nouvinguts. La Masha els va reconèixer de seguida per la seva mirada
freda, pel seu silenci, i tement-los per tot allò que callaven, els havia
evitat. Prou que coneixia ella a aquesta gent, prou que havia tastat la seva
cruesa quan, arribada del seu país amb la promesa d’un treball i una nova llar,
havia hagut de tastar la suor dels seus cossos i sentir les seves ungles clavant-se-li
a la pell fins fer-la sagnar. “Fuig Masha, fuig...”.
Els seus crits convidant-la a seure amb
ells al seu propi banc van ser suficients per fer-la girar cua i donar per
perdut el poc que li quedava. “Fuig
Masha, fuig, lluny dels seus ulls..”.
Feia dies que caminava sense saber on
anar. Feia masses dies que ni menjava un rosegó de pa i masses dies que no
engolia el seu vi. Tenia la boca seca, àvida de beguda.
Va deixar de caminar quan s’acostava a
l’estació. Massa dolor per combatre’l una altra vegada, masses imatges enclaustrades
que lluitaven per envair el poc que li quedava de lucidesa.
Aquelles nits, s’havia vist obligada a
compartir caixer amb altres, tan temuts i espantats com ella mateixa. La Masha
havia evitat en tot moment mirar-los als ulls, no volia veure reflectit en ells
el mateix fàstic i la mateixa soledat que ells devien veure en els seus. Feia
temps que havia deixat d’importar-li el seu aspecte i s’havia acostumat a
l’olor que desprenia el seu cos i en canvi, mai s’acostumava a l’olor dels
altres. Dormir prop d’una persona, amb les olors d’orina, suor i por amarats a
la seva pell li produïda una sensació nauseabunda.
Va passar tot un dia davant l’estació,
sense atrevir-se a pujar a un d’aquells trens ni tampoc amb esma per allunyar-se
i endinsar-se de nou a les entranyes d’aquella ciutat. Sola, tornava a estar
sola i els fantasmes del passat l’assetjaven feia dies. Perdre el seu banc
havia significat recordar de nou el dolor que li havia suposat perdre també la
seva innocència. Les pallisses, enganys, misèria, gana i ultratges als que
havia estat sotmesa se li barrejaven dins el seu cap. Ajaguda a una cantonada
de l’estació, la Masha va vomitar allà mateix, esquitxant-se els peus i la roba
que, ja de per sí bruta com era, no es va immutar. La Masha va reviure un altre
cop les llàgrimes dels avis quan l’acomiadaven per anar a cercar un futur
millor, un futur promès per uns que després, li van arrencar fins i tot el seu
passat. Tapant-se les orelles i cridant per fer fóra aquelles veus que li
retornaven els horrors viscuts, la Masha semblava, per aquells que gosaven
mirar-la, una borratxa perduda en les seves misèries.
La Masha, aliena al que passava al seu
voltat, havia caigut de nou en el seu horror i ni tan sols el vi l’hagués ajudat
a sortir. Arraulida, consumida en la seva pròpia misèria, com una despulla
humana abandonada en un racó.
Després d’alguns dies de suportar
embogida aquella situació, la Masha va pujar a un dels trens. No va ser cap
decisió, simplement, es va aixecar i va pujar-hi. “Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls....”. Els peus arrossegant
la seva ànima, una ànima que ja ni recordava el seu nom, van dirigir-se al
darrer vagó i allà, instal·lant el seu carro i les seves propietats, es va
instal·lar, rumb a cap lloc.
El moviment suau del sotragueig i el sol
que es filtrava suaument a través de la finestra, va convidar a una Masha
cansada ja de tant fugir a mirar per la finestra. El paisatge li va retornar de
nou a la seva infantesa, als prats verds on corria quan la neu es fonia mentre
els avis la vigilaven, sempre atents a qualsevol cosa que la pogués alterar. Si
algú hagués mirat en aquell moment la Masha hagués vist el seu rostre endolcit,
amb una ganyota que ben mirat, no era més que un gest per evitar les llàgrimes.
Els avis... Quan es va acomiadar d’ells els va prometre tornar-los a buscar i
tanmateix ni tan sols ha pogut anar mai a posar-los flors allà on estiguin
enterrats. La Masha vol creure que algú es va apiadar d’ells i els va enterrar,
prop de casa seva, prop d’aquells camps florits. El dia que aquell fatxenda li
va dir que havien mort tots dos per “causes
naturals”, la Masha va acabar d’embogir.
Ningú va seure’s al costat de la Masha
durant tot el viatge. A l’arribar a la darrera estació, la Masha va dubtar
entre quedar-se allà i retornar a allò que ja li era conegut o encetar de nou
un altre camí, una recerca de res per trobar tot allò que no cercava.
La visió del revisor amb dos policies
que s’acostaven a ella, la va empènyer a agafar fort el poc que li quedava i
baixar les escales sense saber on anar.
Durant dies va vagar per aquella ciutat
desconeguda. Fugia de nou de la gent, dels entorns del centre on, al vespre,
sempre eren més evidents els perills. Els perills d’aquells que també ho han
perdut tot a la vida i que cerquen més enllà dels límits marcats.
Després de molt caminar sense anar
enlloc, per fi va arribar. Sense buscar res, la Masha va saber que havia
arribat. El verd que s’estenia al seu davant li va fer retornar al seu país, a
les seves primaveres i per fi, després de molts i molts dies, la Masha va
permetre’s el luxe de parar i reposar. Des que havia marxat de Barcelona les
veus la continuaven assetjant dia sí, dia també, i ni el vi ni els crits
embogits que a les nits sortien de la seva gola, aconseguien fer-los fóra. “Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls...”.
Allà, al costat del riu i sota el pont,
la Masha va trobar de nou uns bancs on passar les nits. Com hi havia tota una
filera de bancs, la Masha va decidir no fer-se seu cap d’ells, per evitar així
tornar a perdre’ls. Cada nit s’ajeia en un diferent, deixava les seves bosses i
el seu carret al costat, ben a prop seu i cercava durant la nit allò que no
havia aconseguit durant el dia. Però quan ja duia uns mesos en aquell gran
prat, la Masha es va adonar a contracor que aquells bancs, set per ser exactes,
s’havien convertit en la seva família, en els seus bancs i la por li va
retornar. La Masha no volia tornar a perdre allò que, tot i no ser seu, li
oferia la única cosa segura que tenia al món.
Arraulida sota la seva manta, la Masha
va plorar amargament aquella nit que ni el vi ni el fred de les nits d’abril
van aconseguir distreure-la. Va plorar per una vida perduda, per la jove que
havia marxat del seu país cercant una nova vida i havia trobat la mort. La
Masha no recordava qui era i, en canvi, els records d’allò que li havien fet no
els oblidaria en la vida.
Un d’aquells dies va aparèixer per allà
un noi. La Masha ni tan sols el va veure, feia temps que mirava sense veure a
aquells que l’observaven. Aquell dia, la Masha estava absent, perduda en els
seus records i no va reaccionar quan aquell noi va anar a seure just al seu
costat. Espantada i agafada per sorpresa, la Masha va fer un salt i preveient
el que vindria, va abraçar les seves coses com una mare protegeix el seu bebè.
La Masha va començar a mormolar paraules que tan sols ella reconeixia. “Fuig Masha, fuig, lluny dels seus ulls...”.
No tenia esma per cridar-lo ni fer-lo
fóra així que va decidir marxar ella, allunyar-se d’allà fins que el perill
hagués passat. Però, quan va anar a recollir una bossa de diaris que tenia
sobre el banc, va tenir la mala pensada de mirar-lo als ulls. El noi la mirava
i, per una vegada des de feia temps, la Masha no va veure ni pena ni odi ni tan
sols fàstic en la mirada del noi. I sense saber com ni perquè, la Masha es va
tornar a deixar caure al banc, esperant el que hagués d’arribar.
Plegats, van compartir una estona de
silenci, cadascú perdut en les seves cabòries fins que al cap d’un temps el noi
li va parlar. Parlava fluixet, no volia espantar-la. Li va parlar d’un lloc on
podia passar la nit, d’un lloc on acollien persones que, com ella, no tenien
llar ni família. Li va parlar d’uns àpats calents i de la possibilitat de
dutxar-se.
Abans que la Masha tingués temps de
reaccionar i fer-lo fóra del seu banc, el noi es va aixecar i va marxar. La
Masha hagués volgut cridar i explicar-li que ella ja coneixia aquest tipus
d’ajuda, aquestes germanetes de la caritat que oferien tot per ben poc. Ben poc
els hi semblava deixar de prendre el seu vi per espantar els seus monstres? Ja
els coneixia ella aquests llocs on t’ofereixen un menjar calent i una dutxa per
prohibir-te després que amaguis les teves pors amb el vi. I tot plegat perquè?
Encara creien que una dutxa i un plat calent a taula li retornaria a ella les
ganes de viure? La Masha no tenia res, però tampoc havia demanat mai res. La
única vegada que havia demanat un favor, el va haver de retornar amb tant
escreix que ni tan sols la seva vida ni la dels seus avis arribaria mai a
redimir aquell mal favor.
Però allà es va quedar ella amb els seus
records, la seva gana i el fred que se li va instal·lar a tot el cos fent-la
tremolar i impedint agafar la son.
Des d’aquell dia el noi passava a diari
pel banc de la Masha. Algun dia s’acostava i s’asseia amb ella, compartint de
nou els seus silencis. Altres, li deixava una bossa amb alguna cosa per menjar
que la Masha engolia voraçment un cop ell havia desaparegut.
Poc a poc, la Masha va anar acostumant-se
a aquell jove que apareixia i desapareixia del seu costat sense demanar-li res.
Algun dia li parlava de l’alberg i les dutxes i s’oferia a acompanyar-la, però
sempre amb respecte i sense insistir gaire davant la seva rotunda negativa. La
Masha continuava vagant pels carrerons d’aquella nova ciutat, aprenent els
perills dels racons i cercant les millors papereres on trobar alguna cosa
menjable o reconeixent les millors cantonades on seure i mirar passar la gent
sense ser vista ni jutjada. Tot i això, cada tarda les seves passes retornaven
al seu petit espai, als seus bancs per esperar de nou tornar a veure passar
aquell noi. Allò s’havia convertit en la seva rutina i per aquell que no té res
més, un petit gest quotidià pot arribar a ser tota una vida.
Així que empesa per un acte de
melancolia o agraïment, una d’aquelles tardes la Masha va atrevir-se a parlar
amb aquell noi. Tan sols van ser tres paraules que amb veu rovellada i poc
acostumada a parlar van dir: “Em dic
Masha...”. El noi va somriure-li i sense mirar-la va dir: “Jo Manel, molt de gust Masha”.
Aquella nit els records no van deixar
dormir a la Masha. Per fi havia recordat el seu nom i, amb ell, havia retornat
el seu passat. Amb el seu nom, s’havia
obert la caixa de pandora i els records ballaven lúcids al seu voltant: una
Masha de cinc anys arraulida a la seva habitació, tapant-se el cap amb les
mans, mentre la mare feia fóra a crits a
aquells homes que amb cops s’enduien a més del seu vodka la seva
tranquil·litat. Una Masha de set anys que viatjava en tren al costat de dues
persones desconegudes però que li parlaven amb suavitat i que acaronaven la
seva cara adolorida i plena de blaus. Una Masha de deu anys corrent feliç al
costat dels seus avis i sentint que allò duraria per sempre. Però després,
també li va retornar el record dolorós d’una Masha adolescent i rebel que amb
crits cercava la seva identitat davant uns avis espantats i tan perduts com
ella mateixa. I després una Masha jove i innocent, exigint un futur millor i
deixant-se entabanar. Una Masha acomiadant-se per sempre dels seus avis i
arribant a un país desconegut on només l’esperava dolor i desesper, una Masha
perduda, una Masha sola i alcoholitzada, una Masha ultratjada, colpejada, violada
i sotmesa a la única voluntat d’aquell que més tard acabaria amb la vida dels
seus avis, una Masha que res recordava a aquella nena russa de deu anys, amb la
carona rossejada pel sol i les trenes surant amb el vent de primavera.
La Masha va estar molts dies immersa en
aquests records. Ni tan sols la presència del Manel la feia retornar al
present. No tocava el menjar que aquest li portava i ja no es movia del seu
banc. Els records ballaven al seu voltant i la sumien en un estat
d’endormiscament, incapaç de diferenciar el dia de la nit, la llum de la
foscor.
Però el Manel va tornar. Dia rere dia.
Tots els dies, s’asseia al seu costat, ara més proper, tolerant sempre els seus
silencis. Entreveient el terror en els ulls de la Masha i respectant els crits
quan necessitava cridar ben fort per fer fóra els fantasmes del passat. A la
Masha la tranquil·litzava tenir-lo aprop d’ella. Hi havia quelcom en la mirada
del Manel, en la seva veu suau i respectuosa que la feien sentir-se en calma i
segura quan el tenia a prop.
Encara ara cap dels dos sap ben bé com
va passar però el cas és que, un dia, les passes de la Masha van seguir les del
Manel per adreçar-se a aquell edifici gris, proper al seu banc. Aquella nit, la
Masha va tancar els ulls i va plorar mentre assaboria un plat de sopa aigualit
però que la va transportar a un passat llunyà, molt llunyà però no temut.
L’aigua calenta de la dutxa la va fer
cridar espantada i la roba néta, amb una olor que trigaria temps a oblidar, se
li va clavar suaument a la pell.
Trigaria temps a tornar-hi. Les veus,
les pors, els records no sempre l’ajudaven a reconèixer el camí, però la Masha
havia trobat, després de molt temps de no buscar-ho, un lloc on es sentia
segura.
El Manel, poc a poc, es va anar
convertint en alguna cosa indispensable, com el seu banc o el seu vi. La Masha
el cercava quan entrava al gran alberg gris o l’esperava amb la mirada
enterbolida ajaguda al seu banc els dies que no es veia amb cor de donar ni tan
sols una passa. I el Manel sempre retornava, respectant les seves absències i
aplaudint el seu encontre.
De tot allò han passat ja tres anys. No
ha estat un camí planer. La mirada de la Masha encara es perd segons el dia i
segons el moment. Alguns dies, la Masha encara corre a refugiar-se arraulida a
un dels seus bancs, esperant qui sap què. El Manel sap interpretar els seus
silencis i els respecta.
Una Masha desconeguda, diferent a la
nena russa que corria feliç pels prats però també diferent a la vella de mirada
perduda i sabatilles foradades que arrossegava les passes per la ciutat, camina
ara decidida entre les taules. La nova Masha fa de voluntària a l’alberg, acull
a aquells que amb la mirada perduda i la por dins el seu cap no demanen res a
la vida. La nova Masha comparteix ara un pis amb altres noies que també van
viure l’horror d’arribar a un país i ser víctimes de lo innombrable. La nova
Masha intenta sobreviure i interposar el seu present al seu passat. No sap què
li depararà el futur i intenta no pensar-hi.
Una nova Masha mira amb il·lusió el seu
present i pensa que el millor que li pot passar a algú que ja ho ha perdut tot
és adonar-se que torna a tenir el seu petit racó al món.
I Premi del Concurs de relats "Marià Casadevall" de Girona. Organitzat per DIXIT, Ajuntament de Girona, Col·legi Oficial de Treball social de Catalunya i Campus Arnau d'Escala.
